LAURA FÍGULSMANRESA
El seu ressò és, de moment, silenciós, però el Club Esportiu de Sords de Manresa i Comarques està agafant embranzida i vol consolidar les seves iniciatives. Fa prop de tres anys va començar a organitzar equips en diferents disciplines esportives i ara són diversos els projectes que té en curs. El club és la seu d'un equip de bàsquet, flamant campió estatal de la lliga de sords, així com també el de petanca, que va obtenir el segon lloc a Valladolid. Dos exemples que demostren que el club comença a recollir en forma de títols els fruits d'un nou impuls.
El CE de Sords de Manresa és una entitat de molta tradició i que els darrers anys ha afrontat un relleu generacional. El seu president i jugador de l'equip de bàsquet, el fruitosenc Eduard Aligué, destaca amb il·lusió aquesta "empenta" de l'entitat, "amb moltes ganes de continuar creixent i arrelant-se". El manresà Ivan Castro juga a futbol sala amb el club i és el responsable de l'àrea de futbol, un esport que encara no està consolidat ja que enguany no va poder formar equip, però que espera trobar la força necessària en els propers cursos.
Un altre projecte que el club vol tirar endavant és inscriure l'equip de futbol sala a la lliga catalana de sords en la propera temporada. Castro explica que també juga amb el Julumaca de Móstoles, un equip que forma part d'una associació d'integració social i que el va fitxar fa un any. "Tant si hi vaig en tren com en cotxe particular, em paguen el desplaçament", explica el futbolista bagenc, que va jugar durant nou anys al FC Pirinaica.
La diferència invisible
Des que era ben petit i fins a les categories més grans, Ivan Castro va formar part de l'equip manresà i no recorda haver hagut de superar cap obstacle. Diu que només feia el que li agradava, jugar a futbol amb els companys. En canvi, Aligué destaca que, amb l'equip de sords, té l'oportunitat de practicar esport "sense haver de patir per tenir cap problema de comunicació".
Amb tot, les experiències en el mateix equip del CES Manresa són diverses i la majoria de jugadors que en formen part també competeixen amb altres conjunts, no només integrats per persones sordes. Com el navassenc Marc Paraire, que, a més del CES Manresa, juga amb el CB de Puig-reig. I l'osonenc Òscar Aloy, que és àrbitre de la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ). Aloy arbitra els partits d'aquesta federació i també els de jugadors que no hi senten, i aquest estiu assistirà a un curs que organitza la Universitat de Gallaudet, a Washington, l'única amb programes dissenyats per a persones sordes, segons informa el secretari general de la Federació Catalana de Sords de Catalunya, Sebastià Montesinos.
Arbitrar amb mocadors
"No cal estar pendent dels gestos de l'àrbitre. S'ha de sentir el ritme del camp, ja es nota si el col·legiat interromp el joc", destaca Castro. L'àrbitre no fa servir el xiulet, sinó que indica les seves decisions fent moure un mocador. Aquesta és l'única variació a la pista o al camp quan juguen persones que són sordes. Aquesta, i que l'equip s'entrena amb molta menys freqüència i això li condiciona el joc. "Es nota que els sistemes tàctics són menys treballats", apunta Castro. "El problema de l'esport de sords és que no tenim un equip a prop de casa. Els jugadors del CES Manresa són d'arreu de Catalunya", explica Aligué. Per això, els entrenaments són disseminats durant l'any i s'intensifiquen en les setmanes prèvies als campionats.
Però, com que es troben poques vegades, hi ha una "gran familiaritat", tant en els entrenaments com en els tornejos, i aquest ambient és el que més agrada a Aligué i Castro. "Ens veiem poc i cada campionat es converteix també en un gran retrobament i una festa", explica Aligué, i Castro hi afegeix: "després dels partits, sempre allarguem la trobada tant com podem. Aquesta és també una gran motivació en les competicions".
Un dels reptes que s'han marcat des del Club Esportiu de Sords de Manresa i Comarques és reunir més espectadors en els tornejos, com el de vòlei platja, que tindrà la segona edició el proper dissabte 24 de juliol a Artés. "Ve poca gent a veure'ns i nosaltres ens ve molt de gust i ens fa molta il·lusió omplir les graderies", coincideixen. |
